Running2Life

Salud y kilómetros

Crónica 89a Jean Bouin por Carles Mas

Os dejo la crónica de la 89a Jean Bouin que nos ha dejado nuestro más que amigo y runner Carles Mas. Espero que os guste…

Crònica 89a Jean Bouin per Carles Mas

Dissabte 17 de novembre de 2012,  0:00 hores, me’n vaig a dormir, com em va passar l’any passat em desperto sovint durant la nit, estic neguitos, no paro de mirar el rellotge, costa que passin les hores, 7:30 sona el despertador, m’aixeco, avui toca la Jean Bouin.

Em preparo un suc,menjo una torrada amb mermelada i un plàtan, em vesteixo i surto al carrer amb l’Eva, he quedat amb el Rubén, no pot córrer, el seu cap vol, però el seu metge no, al final farà de reporter fotogràfic.

Pugem al bus i ens dirigim cap a la plaça Espanya, un cop allà pugem a peu cap a la font màgica, allà he quedat amb el Marc, un altre amic que també s’ha aficionat al running, m’ha de fer de llebre ja que últimament fa els 10km en més bon temps que jo, tothom està escalfant, la gent va donant voltes a la plaça escalfant les cames per la cursa que esta apunt de començar, estaran cansats quan comenci la cursa penso jo, però es necessari escalfar per evitar lesions, jo no escalfo gaire, mai ho he fet, simplement faig estiraments i ja està.

Em trobo amb el Marc i em comenta que està molt constipat, ja veurem com anirà tot plegat ja que la respiració es fonamental per fer una bona cursa i si un està refredat li costarà mes mantenir una respació constant.

Em despedixo de la Eva i el Rubén, i junt amb el Marc ens dirigim al calaix de la sortida que li toca a cadascú, veig que tothom es posa on vol, els dorsals de diferent color estan barrejats, per megafonia diuen que cadascú ocupi el seu calaix pel color que li toca però la gent passa de tot, impossible per part de la organització fer respectar això als corredors; potser l’unic punt a millorar que he vist per part de l’organització de cara a pròximes edicions seria buscar la manera que la gent no es barregi en els calaixos.

Impressionant el munt de corredors que hi hà, mes de 13000, fa goig veure tota la gent preparada per començar, la majoria amb la samarreta Asics taronja d’aquest any, jo no, m’he posat la negra de l’any passat que m’agrada més. Tot es a punt per començar, amb el Marc petem la xerrada mentre anem fent saltirons per anar escalfant al ritme de la cançó que ara està tant de moda del koreà aquell.

Les 9:00 en punt, sona el tret de sortida, comença la cursa.

Comencem a mourens a poc a poc, i mica en mica passem d’anar caminat a començar a córrer, la gent està contenta i crida, hi ha bastant xivarri, se senten els “pips” dels xips dels corredors al passar per l’arc de la sortida, finalment passem tots per un dels dos arcs que hi hà, es produeix una mica d’ embut al passar-hi però finalment ho aconseguim, passem per l’arc i poso en marxa el cronòmetre.

Al cap de 100 metres de cursa ja no se senten ni els xips a pitar ni la gent a cridar, fem la primera corba i ja no se sent cap soroll, només el soroll de les trepitjades de les “vambes” dels corredors, es una sensació increïble, de pau, de tranquilitat; curiosament es un dels records que tinc també de la cursa de l’any passat, era la primera vegada que corria en una cursa i em va sobtar molt aquesta sensació, ja que estem a la ciutat i sempre se senten sorolls i en aquest moment no se’n sent cap, es com si el temps s’atures.

Bé, un cop anem baixant anem augmentant el ritme, hi ha gent que ens avança, nosaltres n’avancem a d’altres, arribem al primer km amb un bon ritme, 4 minuts i mig aproximadament, seguirem així fins al km quatre, a el Marc el constipat no el deixa córrer, al final sembla que sóc jo qui li fa de llebre.

La gent que està al carrer t’anima, al portar el nom en el dorsal, et criden pel teu nom i et donen ànims, s’agraeix. Trobo que potser l’any passat hi havia mes gent mirant i animant pel carrer.

Passat el km cinc trobem l’avituallament, ens donen una ampolla d’aigua, aprofito per ingerir un gel energètic per afrontar el final de la cursa en condicions.

Arribant al km set veig que el Marc es queda un pèl enrera i li comento que jo aniré tirant ja que vull superar el temps de l’any passat, em diu que tiri endavant, que ja ens veurem a l’arribada A partir d’aquest km começa la pujada, tot el paral-lel fins arribar a Montjuïc, els dos últims km la pujada es una mica mes pronunciada augmento una mica el ritme, em sento amb forces, tinc que superar el temps de l’any anterior, finalment s’acaba la pujada i comencem a baixar, son els últims metres, busco a la Eva a la corba on m’ha dit que estaria per fer-me fotos, no la veig, apreto una mica, ja veig l’arc taronja amb el cronòmetre de l’arribada, estic arribant, sento que em criden, es l’Eva, al final s’havia col-locat a l’arribada, em grava amb el mòbil, la saludo entro a meta i paro el cronòmetre, 48’53”, he rebaixat en un minut el temps de l’any passat, estic content.

El Rubén també m’estava esperant, em fa un parell de fotos .Em trec el xip, el diposito al lloc habilitat i me’n vaig a l’avituallament a buscar una ampolla d’aigua. Em trobo amb el Marc, ha fet molt bon temps també.

Finalment em trobo amb l’Eva i el Rubén i ens dirigim a buscar el refresc i l’entrepà de pernil que teníem tots els corredors al acabar la cursa.

Bé, ja no m’enrotllo més, només dir que la Jean Bouin es una cursa molt xula per fer, per a totes les edats i nivells, amb molt bon ambient i que un cop acabada ja penses en tornarla a fer  l’any vinent.

Salut i a córrer!!

 

Carles Mas

próximo Publicación

Atrás Publicación

Deja un comentario

© 2019 Running2Life

Tema de Anders Norén

A %d blogueros les gusta esto: